Javier Jiménez Catalán
Artista plàstic
dimecres, 20 de març del 2013
Memòria
MEMÒRIA
2013
Trànsfer sobre talla
110 x 30 cm
Els records els reinterpretem una vegada i un altre i mai serà el mateix perque el decurs de la vida els fa variar fins a al seu inevitable oblit. El por a l'oblit. Vaig utilitzar la fusta com a metáfora i suport.
Etiquetes de comentaris:
artista,
Javier Jimenez Catalan,
memoria
diumenge, 9 de desembre del 2012
L'obra troba l'artista
El pintor i amic Javier Luján em va explicar que en la seva última intervenció artística al carrer, el cercle va tancar-se perfectament de manera sortosa.
Fa més d'un any mentre en Javier passejava pel carrer Consell de Cent, va passar per davant de la finca número 333 on hi havia un local amb el seu aparador buit per llogar. Aquest és el carrer amb la concentració de galeries més grans de Barcelona però quietes i adormides, va pensar. Al cap d'uns dies ell faria la següent intervenció:
Primer faria una pintura tant gran com el vidre, el dia 10 per la nit la portaria al aparador i la pegaria damunt del vidre. Menstrestant, uns dies abans passaria per totes les galeries d'art del carrer repartint invitacions on es convidaria el dia 11 de novembre a la inauguració de una nova galeria al carrer Consell de Cent número 333. I així ho va fer. Fins aquí perfecte.
Aquesta acció té moltes lectures, molts significats i això fa gran l'obra. Però el més importat per ell va ser assabentar-se més tard que en aquell local fa més de seixanta anys va exposar el seu admirat grup Dau al Set.
I es que només pasen coses quan fas coses.
Lloc web de Javier Luján:
http://javierlujan.pangea.org/
Article de diari relacionat:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/arte-crece-las-madrugadas-1217655
Fa més d'un any mentre en Javier passejava pel carrer Consell de Cent, va passar per davant de la finca número 333 on hi havia un local amb el seu aparador buit per llogar. Aquest és el carrer amb la concentració de galeries més grans de Barcelona però quietes i adormides, va pensar. Al cap d'uns dies ell faria la següent intervenció:
Primer faria una pintura tant gran com el vidre, el dia 10 per la nit la portaria al aparador i la pegaria damunt del vidre. Menstrestant, uns dies abans passaria per totes les galeries d'art del carrer repartint invitacions on es convidaria el dia 11 de novembre a la inauguració de una nova galeria al carrer Consell de Cent número 333. I així ho va fer. Fins aquí perfecte.
Aquesta acció té moltes lectures, molts significats i això fa gran l'obra. Però el més importat per ell va ser assabentar-se més tard que en aquell local fa més de seixanta anys va exposar el seu admirat grup Dau al Set.
I es que només pasen coses quan fas coses.
![]() |
| Croissant, 2011. Javier Luján |
Lloc web de Javier Luján:
http://javierlujan.pangea.org/
Article de diari relacionat:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/arte-crece-las-madrugadas-1217655
dijous, 29 de novembre del 2012
"Jo pinto i prou"
Miquel Barceló ha agafat la frase de Joaquim Mir "Jo pinto i prou" per disculpar-se de la brevedat del seu discurs en la seva investidura com a doctor honoris causa en la Universitat Pompeu Fabra.
Com a societat i com a pais estem creuant una de les époques més intenses i interesants de les últimes dècades (tot i ser dramàtiques). Ser investit amb aquest títol a una universitat de prestigi i no posicionar-se, m'inquieta i em fa ràbia. Si Barceló fos astrònom podria haver dit: "jo miro els estels i prou". Si fos enginyer podria haver dit: "jo penso mecanismes i prou". Pero ésser artista i dir "jo pinto i prou", senyor, no m'ho empaso. Això té una primera lectura. Per un costat es podria pensar que és una persona d'una modèstia infinita. O bé, ell es pensa que està per sobre de tot i de tothom, del bé i del mal. Recordem que escric de MIQUEL BARCELÓ amb una obra artística al darrera gran i imponent com una catedral.
Que Miquel Barceló hagi dit aquesta frase en el contexte actual, podria pensar-se que s'ha reduït así mateix a un pintamones, i jo això ho refuso. Se'm trencarien massa esquemes i per això no m'ho vull creure. I no m'ho crec perquè l'art també és política. Quan un artista surt al àgora i fa públic el seu art automàticament tothom pot jutjar, pot extreure significats de l'obra. L'espectador es fa seva la obra. Però no m'empaso que l'artista faci peces buides de contingut per a que el públic, els crítics, historiadors, comisaris... s'entretinguin en donar-li significat, com es dóna significat nadalenc a un arbre penjant-li boletes.
Enllaços per ampliar continguts i d'on he extret la informació primera:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4060363/20121129/miquel-barcelo-jo-pinto-prou.html
http://www.upf.edu/enoticies/1213/1108.html#.ULfTQmc1YwJ
Com a societat i com a pais estem creuant una de les époques més intenses i interesants de les últimes dècades (tot i ser dramàtiques). Ser investit amb aquest títol a una universitat de prestigi i no posicionar-se, m'inquieta i em fa ràbia. Si Barceló fos astrònom podria haver dit: "jo miro els estels i prou". Si fos enginyer podria haver dit: "jo penso mecanismes i prou". Pero ésser artista i dir "jo pinto i prou", senyor, no m'ho empaso. Això té una primera lectura. Per un costat es podria pensar que és una persona d'una modèstia infinita. O bé, ell es pensa que està per sobre de tot i de tothom, del bé i del mal. Recordem que escric de MIQUEL BARCELÓ amb una obra artística al darrera gran i imponent com una catedral.
Que Miquel Barceló hagi dit aquesta frase en el contexte actual, podria pensar-se que s'ha reduït así mateix a un pintamones, i jo això ho refuso. Se'm trencarien massa esquemes i per això no m'ho vull creure. I no m'ho crec perquè l'art també és política. Quan un artista surt al àgora i fa públic el seu art automàticament tothom pot jutjar, pot extreure significats de l'obra. L'espectador es fa seva la obra. Però no m'empaso que l'artista faci peces buides de contingut per a que el públic, els crítics, historiadors, comisaris... s'entretinguin en donar-li significat, com es dóna significat nadalenc a un arbre penjant-li boletes.
Enllaços per ampliar continguts i d'on he extret la informació primera:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4060363/20121129/miquel-barcelo-jo-pinto-prou.html
http://www.upf.edu/enoticies/1213/1108.html#.ULfTQmc1YwJ
dilluns, 12 de novembre del 2012
El comercio del arte en tiempos de crisis
El economista Josep Maria Cortés hace un pequeño resumen sobre cómo
el capital busca un refugio en las obras de arte cuando la bolsa no es
un lugar seguro.
http://www.catradio.cat/seccio/1050/Descalc-al-parquet/programa/694/El-Cafe-de-la-Republica
Emitido en el programa El café de la república de Catalunya Ràdio el día 9/11/2012
http://www.catradio.cat/seccio/1050/Descalc-al-parquet/programa/694/El-Cafe-de-la-Republica
Emitido en el programa El café de la república de Catalunya Ràdio el día 9/11/2012
Etiquetes de comentaris:
Crítica de arte,
javier jiménez catalán
divendres, 12 d’octubre del 2012
Crash y el arte popular
![]() |
| Crash. Javier Mariscal. 2005 |
Es una obra que se puede enmarcar dentro del arte kitsch según el punto de vista de Greensberg y del arte popular desde el punto de vista de Alloway.
Si se analiza desde una óptica low art cabe destacar que el autor es una persona que trabaja habitualmente en aquellos medios que Greensberg agrupa dentro de los productos artísticos nacidos a partir de la revolución industrial: los cómics, los carteles, portadas de revistas entre otros. Además cabe destacar que la concepción de esta escultura ha surgido de la viñeta de un cómic. “Que la cultura de vanguardia es la imitación del imitar –el hecho en si mismo- no requiere nuestra aprobación ni nuestro rechazo. Es cierto que esta cultura posee en si misma algo de ese alejandrinismo que pretende superar (…) Entre ambos [hig/low] existe, no obstante, una diferencia esencial: la vanguardia se mueve mientras que el alejandrinismo permanece inmóvil.” (1) Desde esta cita resalto que Mariscal ha utilizado formas, colores y hasta líneas cinéticas propias de la narración gráfica más clásica del cómic. El hecho de pasar una viñeta de un cómic a la tridimensionalidad solo aporta espectacularidad. Deduzco del texto de Greensberg que la espectacularidad es una emoción buscada por los artistas kitsch. Una forma directa de conexión entre la obra y el espectador poco cultivado en el lenguaje artístico.
Encuentro cierto paralelismo entre la idea de Greensberg, sobre la atracción de las personas no cultivadas cuando observa una obra kitsch, con la escultura de Mariscal. Por una lado el autor del Partizan dice “En la pintura de Repin el campesino ve y reconoce objetos de la misma manera que ve y reconoce objetos fuera de los cuadros: no hay discontinuidad entre arte y vida (…) Que Repin pueda pintar de una manera tan realista que las identificaciones sean inmediatamente evidentes y no conlleven ningún esfuerzo para el espectador: éste es el milagro. El campesino también se siente complacido por la abundancia de significados evidentes que descubre en el cuadro: cuenta una historia”(1) Por otro lado Mariscal ha sacado provecho del lenguaje del cómic, el cual lo tenemos integrado colectivamente y de reconocimiento inmediato como otro lenguaje que circula en nuestra sociedad occidental hoy día. Este “aprovechamiento” facilita que el público relacione la gráfica de los cómics con las formas y colores de la escultura con lo cual se podría producir esa complacencia de la que más arriba ha hablado Greensberg.
Hay un tema que Mariscal repite a menudo en los diferentes medios donde ha sido entrevistado: el económico. La obra fue adquirida por una compañía hotelera por 300.000 € para ser exhibida en un vestíbulo de una gran hotel de Madrid. Hasta tal punto es importante el arte como valor de cambio que en una entrevista, Mariscal, habla de los gastos desorbitados que ha tenido en la ejecución en contraste con los pocos beneficios económicos que ha obtenido de la venta (ver cita 3). Greensberg dice al respecto “En la medida en que puede fabricarse de modo mecánico, el kitsch, se ha convertido en parte integrante de nuestro sistema productivo, algo que la verdadera cultura nunca podrá conseguir , si no es por accidente. Ha sido capitalizado con enormes inversiones que reclaman los correspondientes beneficios; y está obligado a expandirse y mantener sus mercados”(1). Evidentemente Greensberg habla en este párrafo de la industria que produce cómics, carteles, revistas etc. Sin embargo no hay que olvidar que Javier Mariscal es uno de los diseñadores más cotizados de Europa y dudo que su obra artística se escape del departamento de contabilidad del Estudio Mariscal.
Es asombrosa las mentes preclaras tanto de Greensberg como de Alloway. El primero ve el vaso medio vacío y dice “El kitsch no se ha mantenido confinado en su lugar de nacimiento, las ciudades, sino que se ha dirigido también hacia el campo, donde ha aniquilado la cultura popular. Tampoco ha mostrado el menor respeto por las fronteras geográficas y las culturas nacionales. Como el resto de productos fabricados en serie por la industria occidental, ha emprendido una gira triunfal por el mundo entero. En su camino por los países colonizados ha desplazado y derrotado a cuantas culturas indígenas le han salido al paso, una tras otra, de manera que ahora está a punto de convertirse en una cultura universal”(1). Mientras que Alloway ve el vaso medio lleno y replica “ Las artes de masas orientan al consumidor en los estilos actuales (…) Los medios de comunicación de masas dan lecciones permanentes de asimilación de cómo asumir papeles, del uso de nuevos objetos, de la definición de las relaciones cambiantes…”(2)
La obra de Mariscal hace mucho hincapié en lo que Greensberg adjetivaría como anecdótico: el vehículo es un Chevrolet Impala del 59. He podido leer que es un vehículo cargado de connotaciones en EEUU porque simboliza el momento dorado del consumismo y despilfarro de los años 50 (ver cita 4) Aquí, en este país, en los años 50, el desarrollismo estaba aún por llegar, ni tan siquiera se había alcanzado la capacidad industrial de la segunda república y se carecía de las libertades y derechos básicas. Lejos de estar disfrutando del cuerno de la abundancia como en EEUU, faltaban veinte años para que el dictador muriese. Por otro lado yo jamás he visto ese coche por las calles de Barcelona. Es un objeto mitificado en su país pero totalmente descontextualizado en el nuestro. Las cosas cuando se mitifican son más fácilmente exportables porque no requieren reflexión sobre la cosa misma. Entran en el campo de la metafísica y la razón queda fuera de lugar con lo cual se convierte en un verdadero caballo de Troya para las culturas que están siendo invadidas. Es asombroso que Mariscal justifique su obra como una metáfora para decir: “La época de despilfarro del capitalismo se ha acabado, o está tocando a su fin”(4) la Vanguardia el 15 de diciembre de 2005. Si Mariscal le da tanta importancia a la temática, con esta obra, se ha confundido de lugar y tiempo.
(1)
CLEMENT GREENBERG Avantguarda i Kitsch (Partisan review, 1939)
(2)
LAWRENCE ALLOWAY "Las artes y los medios de comunicación de masas" (Architectural Design, Febrer,1958) document MS Word
(3)
Habla Javier Mariscal de Crash:
“-Normalmente si trabajas en diseño tienes un cierto control sobre lo que creas (aunque en el caso de mi trabajo con Bancaja se me han «descontrolado» algunas aplicaciones). Cuando es una pieza de arte, puedes negarte en el último momento a que la compre alguien que no quieres, pero es una cuestión de la galería y procuro no meterme. Yo hubiera preferido que «Crash» acabase en un museo español. Pero también es verdad que me interesaba venderlo rápido, porque hacerlo me costó un pastón impresionante (dos terceras partes de por lo que se vendió). La típica pieza en la que te lías y luego ves las facturas y te asustas.”
Diario ABC 21/04/06
(4)
“El Chevrolet Impala de 1959 es uno de los orgullos de la automoción estadounidense.
Sus intermitentes en forma de ojo de gato, su cola tipo pista de portaaviones y las alas de gaviota que la rematan hacen de este coche, fruto del styling de Harley J. Earl, un clásico entre los classic cars. El éxito del Impala –que había nacido en 1958 como una derivación del Bel-Air, y que, con sucesivos rediseños y alguna interrupción, se ha mantenido en producción desde entonces– fue inmediato. Entre 1960 y 1970 fue el
coche más vendido en EE.UU, y en 1996 se habían matriculado ya 13 millones de unidades. Los norteamericanos han vivido una larga historia de amor con el Impala, así bautizado (como la no menos clásica motocicleta de la barcelonesa firma Montesa) en honor de una gacela africana. Y, entre todas sus cosechas, decidieron mitificar la de 1959. Este automóvil, que llegó a equiparse con motores de más de 400 caballos, fue pionero entre los llamados muscle cars, coches de grandes dimensiones y enorme cubicaje, insaciables bebedores de gasolina, que simbolizaron la bonanza económica –y el despilfarro– de EE.UU. en los años 60.” Texto extraído de la Vanguardia el 15 de diciembre de 2005.
Etiquetes de comentaris:
Crítica de arte,
greenberg,
halloway,
javier jiménez catalán
El Mamut, el Desconsol i el MNAC
L'altra día passejava amb la meva filla pel parc de la Ciutadella de Barcelona i vaig constatar un fet que ja m'en vaig adonar fa un parell d'anys: els usos públics han canviat. Hi havia gent que feia de la gespa un lloc privat per fer una migdiada, un picnic o simplement un petit espai personal. Hi havia gent que feia exercicis de malabarisme, tai-chi, etc. M'en recordo de fa anys quan la màxima invasió de la gespa era asseurens discretament. Potser l'arrivada de persones d'altres cultures ens ha descobert que gaudir de l'espai comú es pot fer més intensament.
Vull aprofondir una mica més en la multitut de persones que visita la Ciutadella per treure com a mínim alguna qüestió suggerent.
Com que la meva filla encara no té tres anyets vaig pensar que li faria gràcia fer-se una foto sobre de la trompa del Mamut de Pedra.
En arribar vaig veure el desgraciat animal esbufegant per haver de soportar amb la trompa el cul de centenars de turistes que diariament volen fer-se una foto. Vaig esperar gairebé deu minuts fins el nostre torn.
La següent parada va ser a l'estany ovalat en el centre del qual es troba una de les escultures més belles produïdes a Catalunya: El Desconsol de Josep Llimona. No hi havia ningú. Ningú no gaudía ni tan sols de la bellesa sensual que aquella obra transmet. Cap càmera. Res.
Perquè els turistes prefereixen el Mamut de Pedra a El Desconsol?
Només observant la ubicació d'ambdues dóna peu a intuir la rellevància que té cadascuna a la societat que pertanyen. La primera està en un racó ombrívol casi amagada i la segona rodejada d'un jardinet ovalat de xipresos, amb bancs pel quatre costats, dintre d'un estany i tot això davant de la sortida del Parlament de Catalunya.
El que he escrit fins ara voldria relacionar-lo amb un enrenou politic-cultural que hem passat fa unes setmanes.
Es veu que el Senyor Pepe Serra, director del MNAC vol canviar la marca del museu que dirigeix perque ha arribat a la conclusió que no és prou potent per atreure més turistes cap el nostre museu nacional (veure notícia publicada a La Vanguardia). No només el Museu Picasso amb les seves obres de segona categoria en té més, sino que el museu del Barça encapçala el número de visitants anuals.
El MNAC entre les moltísimes obres art de valor incalculable, es troba la col.lecció més gran del món de pintures romàniques.
Si el senyor Serra no sap perquè el MNAC no encapçala el número de visites turístiques en relació al contingut del museu, li aconsellaria que visités el Parc de la Ciutadella i anés primer al Mamut de Pedra i després a El Desconsol i s'en adonaria que és una batalla perduda.
Vull aprofondir una mica més en la multitut de persones que visita la Ciutadella per treure com a mínim alguna qüestió suggerent.
Com que la meva filla encara no té tres anyets vaig pensar que li faria gràcia fer-se una foto sobre de la trompa del Mamut de Pedra.
![]() |
| El Mamut de pedra. A partir de la maqueta de l'escultor Miquel Dalmau. 1907 |
En arribar vaig veure el desgraciat animal esbufegant per haver de soportar amb la trompa el cul de centenars de turistes que diariament volen fer-se una foto. Vaig esperar gairebé deu minuts fins el nostre torn.
La següent parada va ser a l'estany ovalat en el centre del qual es troba una de les escultures més belles produïdes a Catalunya: El Desconsol de Josep Llimona. No hi havia ningú. Ningú no gaudía ni tan sols de la bellesa sensual que aquella obra transmet. Cap càmera. Res.
![]() |
| El desconsol. Josep Llimona. 1907 |
Perquè els turistes prefereixen el Mamut de Pedra a El Desconsol?
Només observant la ubicació d'ambdues dóna peu a intuir la rellevància que té cadascuna a la societat que pertanyen. La primera està en un racó ombrívol casi amagada i la segona rodejada d'un jardinet ovalat de xipresos, amb bancs pel quatre costats, dintre d'un estany i tot això davant de la sortida del Parlament de Catalunya.
El que he escrit fins ara voldria relacionar-lo amb un enrenou politic-cultural que hem passat fa unes setmanes.
Es veu que el Senyor Pepe Serra, director del MNAC vol canviar la marca del museu que dirigeix perque ha arribat a la conclusió que no és prou potent per atreure més turistes cap el nostre museu nacional (veure notícia publicada a La Vanguardia). No només el Museu Picasso amb les seves obres de segona categoria en té més, sino que el museu del Barça encapçala el número de visitants anuals.
El MNAC entre les moltísimes obres art de valor incalculable, es troba la col.lecció més gran del món de pintures romàniques.
Si el senyor Serra no sap perquè el MNAC no encapçala el número de visites turístiques en relació al contingut del museu, li aconsellaria que visités el Parc de la Ciutadella i anés primer al Mamut de Pedra i després a El Desconsol i s'en adonaria que és una batalla perduda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





